2. Videoinstal·lacions

2.1. Introducció: del videoart al mapping

La innovació, juntament amb el desenvolupament científic i el tecnològic, ha estat el motor de l’aparició del cinematògraf, i del seu desenvolupament i la seva evolució posteriors. Des que va néixer, han evolucionat molt tant la imatge en moviment com la tecnologia que la fa possible, i això ha donat com a resultat una gran quantitat de gèneres cinematogràfics, molts dels quals basats en l’experimentació audiovisual i la recerca de nous formats o llenguatges. Com veurem més endavant, molts creadors han apostat per gèneres experimentals i per la hibridació de la imatge amb altres disciplines artístiques en un procés que, segons Román Gubern, va «del bisó a la realitat virtual».

George Méliès, Segundo de Chomón, Val del Omar, Abel Gance, Dziga Vértov, Eisenstein, Oskar Fischinger, Norman McLaren, Mary Ellen Bute, els germans Whitney o Steina Vasulka són només alguns noms propis en la història de la innovació en el cinema.

Si bé la matèria primera d’aquests experiments fílmics era la pel·lícula fotoquímica, l’aparició de la imatge electrònica (vídeo) i la incorporació de les computadores en la creació de gràfics i imatges de síntesi obren una finestra d’oportunitats per al desenvolupament experimental de noves disciplines. El 1967, Sony posa a la venda el primer sistema de vídeo portàtil, el Portapak, que suposa tota una fita en l’aparició del gènere del videoart, amb artistes com Wolf Vostell, Stan Vanderbeek, Nam June Paik, Bill Viola, Steina i Woody Vasulka o Marina Abramović al capdavant. Hereus de l’art dadaista i conceptual, molts d’ells influenciats pel concepte performatiu d’artistes sonors d’avantguarda, com John Cage, utilitzen el cinema experimental en suport electrònic i l’experimentació amb sintetitzadors de vídeo o les primeres computadores capaces de generar gràfics en happenings i performances com a mitjà d’expressió per criticar les convencions socials de la cultura nord-americana, com les actuacions del grup de guerrilla comunicacional Ant Farm i la seva performance Media Burn.

El concepte de cinema expandit va ser encunyat per l’artista Stan Vanderbeek, però va ser Gene Youngblood, en el seu assaig de 1970 Expanded Cinema, qui en aquesta obra pionera va fer una de les primeres aproximacions teòriques sobre el vídeo, la imatge electrònica i la imatge sintètica generada per computadora com a disciplines artístiques. En el seu assaig, dividit en set capítols, Youngblood fa servir aquest terme per parlar de cinema sinestèsic, cinema cibernètic, computer films, intermedia o cinema hologràfic.

L’obra de l’artista Anthony McCall exemplifica molt bé el concepte de cinema expandit.

En la dècada dels setanta, teòrics com Gene Youngblood, amb conceptes com el cinema expandit o el cinema cibernètic, comencen a esbossar el que serà el desenvolupament tecnològic i l’aparició de noves disciplines artístiques que han evolucionat fins als nostres dies. L’electrònica de consum, la informàtica i la democratització dels mitjans tècnics de producció audiovisual han propiciat l’aparició de disciplines que, com el videoart, la videoinstal·lació, la videodansa, el motion graphics, els gràfics generats per computadora, l’art multimèdia, el vjing, el mapping o la visualització de dades es poden entendre sota conceptes com els de cinema expandit, cinema cibernètic, cinema sinestèsic o computer art.

Si bé la irrupció de la imatge electrònica va suposar l’aparició de diferents corrents artístics que hi estan relacionats, és l’ús d’ordinadors el que marcarà el desenvolupament i l’evolució de la creació visual i sonora des de finals del segle xx.

El 1959, John Whitney implementa gràfics generats per computadora, per primera vegada a la història del cinema, en els títols de crèdit dissenyats per Saul Bass per a la pel·lícula Vertigo, d’Alfred Hitchcock. Quatre anys més tard, el 1963, Ivan Sutherland crea Sketchpad, la primera computadora a emprar un llapis òptic, amb la qual cosa va ser pioner en la interacció home-màquina.

La tecnologia i els gràfics generats per computadora han evolucionat molt des de la data d’aquests dos exemples primerencs, sobretot en dos aspectes determinants: l’augment de la potència en el processament de gràfics i la interacció home-màquina, dos aspectes que han propiciat la revolució actual en el camp de la creació audiovisual en temps real i de les instal·lacions audiovisuals. Dels inicis de la imatge electrònica i el videoart al mapping, en un procés d’evolució contínua en què els algoritmes de deep learning i machine learning i les xarxes neuronals suposaran un nou paradigma.