3.2. Antecedents històrics
La fascinació intrínsecament humana per la llum i el so troba els primers referents en els contextos rituals que, des del Paleolític, han emprat el foc −i les ombres que en resulten− amb motivacions màgiques o suggestives. Així mateix, alguns estudis publicats als anys vuitanta del segle xx (Iegor Reznikoff i Michel Dauvois) mostren que moltes de les coves on s’han trobat pintures rupestres presenten característiques acústiques extraordinàries, que haurien facilitat els ecos i les ressonàncies de la veu humana, i haurien completat l’experiència ritual d’aquests grups humans primitius.
Per a més informació:
Article SXP2011: El arte inmersivo como nuevo primitivismo (I). Desde fuera de Miguel Álvarez-Fernández a Mediateletipos
El teatre grec també feia servir els «efectes especials» de la llum, a través de miralls i reflectors, per tal de crear rajos i rellamps, o la llum de les torxes per crear ombres i ambients dramàtics. Així mateix, des del segle ii aC que hi ha registres de teatres d’ombres a la Xina.
A l’edat mitjana, tot un seguit de tecnologies de la llum −des dels vitralls de les esglésies fins al sofre o les veles− serveixen com a element per reforçar les representacions dels drames sacres i la figuració del paradís o de l’infern.
Per a més informació:
Assaig Luz, un medio de composición hacia la percepción escénica de Catalina Valenzuela Mena
Els successius avenços científics i tecnològics posteriors, de la làmpada d’oli als avenços en òptica i mecànica, refinen les possibilitats del disseny escènic. Amb l’arribada del romanticisme, l’òpera integra tots aquests avenços en un espectacle total que desplega les possibilitats de les tecnologies sonores i visuals del moment.
Des de finals del segle xvi, un corrent d’enginyeria creativa comença a donar uns fruits que, vistos en perspectiva, enllacen molt bé amb algunes pràctiques de creació audiovisual contemporànies. Estem parlant dels orgues de color.
Els orgues de color
Dispositius mecànics o electromecànics que produeixen llum en resposta a la música. Un dels primers registres documentats d’aquest tipus d’enginys és obra d’Arcimboldo, el pintor manierista (famós per haver fet retrats amb fruites). Des de llavors, tota mena d’invents es van anar succeint: des de la Chromola, el 1910, d’Aleksandr Skriabin; fins al Clavilux, el 1919, de Thomas Wilfred, que utilitzava una sèrie de discs de vidres de colors i projectors per crear visualització de la música, i també els orgues de color utilitzats per Pink Floyd, The Who o Grateful Dead en els seus concerts de rock progressiu i psicodèlic.
Font: https://www.dataisnature.com/?p=443
Per a més informació:
https://academiccommons.columbia.edu/doi/10.7916/d8-deyr-mt23
https://www.theatlantic.com/technology/archive/2015/11/color-organs/414460/
Aquests desenvolupaments tècnics orientats al control precís de la llum faran eclosió definitivament a finals del segle xix, amb l’aparició del cinematògraf dels germans Lumière. No obstant això, un seguit d’enginys protocinematogràfics assentaran les bases de la tecnologia del cinema, i generaran línies de recerca paral·leles que ampliaran els recursos òptics que inspirarien diverses generacions d’artistes en la seva exploració de la llum com a matèria creativa. Estem parlant de joguines i artefactes com el phenakistoscopi, el zootrop o el praxinoscopi.
