2.4. Psicodèlia, vjing, rave i cultura del remix
El vjing és una pràctica artística performàtica, apareguda a finals de la dècada dels vuitanta del segle xx, relacionada amb la cultura electrònica i la cultura del remix, que es caracteritza per fer ús de la imatge cinètica, amb la particularitat que la creació, la reproducció, la mescla i la manipulació d’imatges es fan en temps real. El vjing és l’acte que duu a terme el VJ (videojòquei), terme que neix per analogia amb el de DJ.
L’origen del vjing com a pràctica artística el trobem a la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, amb els inicis de la música tecno, la cultura DJ i la seva eclosió a principis dels anys noranta del segle xx fins a convertir-se en música de masses en entrar el segle xxi.
Com tot moviment artístic, no és un moviment aïllat i, encara que beu d’una herència que va dels temps de la invenció del cinematògraf al present, passant pels corrents artístics d’avantguarda del segle xx, les seves influències més directes les podem trobar en els acompanyaments visuals psicodèlics en concerts de rock durant els seixanta i els setanta, i en els happenings organitzats per grups com Fluxus o Ant Farm, associats a la contracultura nord-americana i a la guerrilla comunicacional.
Trobem antecedents d’aquest fenomen a les performances de bandes com Jefferson Airplane o Grateful Dead, David Bowie o Pink Floyd.
El fenomen VJ de finals dels noranta i principis del 2000 estava protagonitzat per una generació de joves que havia crescut amb un televisor a casa, durant el final de la infància i el principi de l’adolescència, i que va acceptar entusiastament la revolució electrònica de béns de consum amb l’adquisició de les primeres computadores personals i màquines electròniques, els primers walkmans i reproductors de vídeo, o els primers videojocs. En l’entrada a l’edat adulta, aquesta generació va protagonitzar el procés de transició de l’era analògica a l’era digital iniciat per Internet i la revolució de les tecnologies de la comunicació i la informació. El seu discurs neix influenciat per la música tecno, la cultura de masses, el cinema i la televisió, el VHS i la cultura del videoclub, els còmics, la ciència-ficció, la cibernètica, el ciberpunk, la por de l’apocalipsi nuclear de la societat post-Txernòbil, la societat postindustrial i el postmodernisme. A més a més, s’incorporen una sèrie de nous mitjans i codis en el procés de transició cap a l’era digital amb l’aparició d’Internet i les noves tecnologies: ciberespai, realitat virtual, 3D, GIF, mem, hipertext, hiperenllaç i altres conceptes de l’era cibernètica, que s’incorporen i se sumen al discurs metamedial dels primers VJ.
El naixement, el desenvolupament i l’evolució d’un camp d’expressió artística es dibuixen dins dels marges establerts pel desenvolupament dels mitjans tecnològics que possibiliten aquesta expressió, i el camp de la creació audiovisual en temps real evoluciona de manera semblant al desenvolupament de les tecnologies digitals de la comunicació i la informació. Els primers VJ, en l’era del videoclip i l’MTV, utilitzaven magnetoscopis i camascopis U-Matic, VHS o Hi8 per gravar imatges o gestionar el senyal de càmera en directe. Gravaven imatges, de producció pròpia o samplejades en cintes magnètiques, per reproduir-les, manipular-les amb correctors de colors o altres dispositius de manipulació electrònica del senyal de vídeo, o per barrejar-les per mitjà de taules de mescles de televisió. També feien servir sintetitzadors de vídeo, oscil·ladors o altres aparells per generar senyal de vídeo en temps real. D’altres, més lligats a la tradició de la psicodèlia nord-americana, manipulaven líquids, vidres, materials, objectes reflectants o lluminosos, i feien servir altres tècniques per crear efectes visuals manuals amb projectors de transparències.
El context expositiu propi de les primeres manifestacions VJ és la discoteca o la rave. Relacionat amb l’explosió de la música tecno i la cultura rave, els VJ, emulant les tècniques de barreja dels DJ, estableixen codis i recursos propis per a l’acompanyament visual de les sessions de música electrònica, i basen el seu discurs en el mostreig, el remix i el loop. Igual que en la música electrònica, en els visuals en temps real el loop esdevé la unitat mínima de significat, i construeix un missatge repetitiu en el qual la mateixa repetició despulla la imatge del seu significat original perquè sigui reinterpretat a la recerca de significacions noves.
El mostreig de peces de vídeo gravades en cintes magnètiques per a la reproducció, barreja i manipulació en temps real, normalment en contextos musicals en què la banda sonora serveix com a estructura rítmica del discurs visual, es veu substituït gradualment amb la incorporació de computadores i programari dedicats a la creació de vídeo en temps real, i entra en desús amb l’aparició dels primers formats digitals de vídeo domèstic, com el DVD, i l’accessibilitat a eines de postproducció i edició digital que afavoreixen la creació de discursos i continguts visuals propis, contra la tendència clàssica al mostreig. Les primeres generacions de VJ fan servir material d’apropiació i, més tard, es passa a emprar material de creació.
L’abaratiment de l’electrònica de consum, l’aparició de les eines digitals i el fàcil accés als mitjans de producció audiovisual, i també el desenvolupament dels processadors i les targetes gràfiques, dels dispositius d’emmagatzematge de dades i de la potència de les computadores per gestionar dades i processos han estat factors importants en l’evolució i la diversificació del fenomen VJ. A mesura que se sofistiquen les eines, es diversifiquen estils i discursos, i s’obté, alhora, més precisió i sofisticació en els resultats. En el camp del visual en directe, aquesta evolució tecnològica ha propiciat entre els creadors una tendència preocupada per la qualitat de la producció pròpia i la creació de discursos visuals que els diferenciï com a creadors originals. D’altra banda, els que no desenvolupen el seu treball dins del camp del mostreig han vist com la capacitat computacional de les màquines i el desenvolupament d’algorismes i de programaris per a la creació de visuals sintètics en temps real s’ha disparat, i ofereix espectaculars possibilitats creatives.
Les primeres generacions de VJ són autodidactes en el que és tècnic i en el que és artístic. L’aparició d’Internet facilita l’accés a la informació i l’aprenentatge. Es creen xarxes i col·lectius, llocs web per a l’intercanvi d’informació i coneixement. Les generacions següents absorbeixen tot el coneixement creat i treballen expandint les possibilitats creatives que el desenvolupament d’eines tecnològiques els ofereix.
